"Montserrat Roig que estás en los cielos"

Montserrat Roig i Fransitorra. Un dels meus ídols de joventut. M'agradava com escrivia, com parlava, com entrevistava, com pensava...volia ser com ella! La seva faceta de periodista, més que la d'escriptora, sempre em va fascinar. Sobretot vaig seguir el seu programa d'entrevistes a la televisió "Personatges", i vaig analitzar a fons, a últim curs de carrera, la seva columna diària a El Periódico titulada"un pessic de sal i un pensament de pebre".

M'agradava molt el seu estil directe, planer, rigorós, amable, i intel.ligent d'apropar-se a les persones, d'entrevistar-les. Per a mi va ser una pionera d'un periodisme que en aquell moment no existia, una manera d'explicar les coses de forma planera però arribant al fons. A més de la seva professió, també em fascinava com a persona: el seu esperit lliure i crític, i alhora seductor i carinyós. Una dona que va viure la vida intensament. Va morir molt jove, als 45 anys, de càncer de mama, i s'ha perdut moltes coses, i els que estem aquí ens hem perdut també la seva aportació a tot el que ha passat d'aleshore ençà. Com m'agradaria saber què penses de tot plegat, Montserrat Roig!

Casualitats de la vida, crec que va ser molt poc després de morir, que la meva ciutat, Sant Feliu, li va posar el seu nom a la nova i estupenda Biblioteca Popular; i que una de les persones que més la van impactar que va entrevistar és del meu poble, la Neus Català, d'Els Guiamets.

Avui he escoltat aquest reportatge, a la web de Catalunya Ràdio, l'he recordat i m'he emocionat. Va per tú, Montserrat Roig "que estás en los cielos".

Mamma mia i les forces motrius

Mamma mia!! En el Dia de la Mare, com és avui, què millor que fer un homenatge a totes les mares del món amb aquesta pel·lícula que té com a banda sonora la fantàstica música d'ABBA. La força i energia que encomana veure fragments com el del vídeo és comparable a la força i energia que totes les mares del món encomanen als seus fills i filles matí rera matí i dia rera dia. La força motriu d'una mare és incombustible. Neix de molt a dins de la persona i es transmet, de forma natural, cap als seus fills.

És l'energia que fa que donis de mamar a la nit al teu nadó de mesos cada tres hores, i a l'endemà vagis a treballar a l'oficina com si res; la que fa que expliquis la Caputxeta vermella a la teva filla de dos anys mentres neteges les sabates de la de quatre; la que fa que li preguntis les taules de multiplicar a una filla mentres que l'ajudes a dibuixar un bosc a l'altra; o la mare jubilada que es preocupa per si tindrà temps de planxar-te la roba mentres està al metge esperant la cita, la que et porta un tupper per endur-te a la feina tot i marxar d'excursió amb l'Imserso aquell dia o la que només mirant'he als ulls sap que no has tingut un bon dia....És la força d'estimar incondicionalment, des de molt a dins i amb la màxima intensitat. Mamma mia!!

Un pasito palante-Un pasito patrás

Avui 15 de març fa vuit anys que vaig parir una nena preciosa, rodoneta i grosseta, la meva filla gran preferida. Després de dos anys i mig va arribar la meva filla petita preferida. Les dues les vaig tenir en un hospital públic expressament, per voluntat pròpia, tot i que en aquell moment estava adscrita a una mútua i el més habitual és que hagués triat un hospital privat. La confiança i seguretat que em donava un centre públic en un moment tant crucial no me la generava un de privat.

Vam passar els còlics, la lactància materna, les primeres dents, els primers passos i va arribar el moment de decidir una escola bressol. Va anar pels péls, perquè hi havia més demanda que oferta, però al final vam poder entrar a una Escola Bressol Municipal, pública of course. I després va arribar l'escola pública on estant fent educació infantil i primària. Va ser un moment de molta indecisió i dubtes, per la qualitat dels centres públics que hi veia, però estava bastant clar que seria una escola pública la preferència.

A l'igual que elles, jo també vaig estudiar en una escola i un institut públic, i després vaig anar a una universitat pública. Vaig tenir beca del Ministeri durant tota la carrera, la mínima, però sempre vaig poder estudiar sense que això suposés cap despesa extra pels meus pares.

Ara, mirant enrera, considero que la qualitat de la formació que he rebut al llarg de la meva vida ha estat molt bona, amb alguns professors excel.lents, entusiastes de la docència i amb molta vocació, que m'han motivat a aprendre, i d'altres -més aviat pocs- no tant, que en alguns moments més aviat m'han desmotivat.

Aquests dies informant de l'oferta universitària al Saló de l'Ensenyament, però, no m'ha quedat gaire clar si les meves filles podran anar a una universitat pública. Els preus s'han doblat pràcticament, i a sobre, la qualitat ja veurem com sobreviu a tota aquesta crisi. I les beques s'han restringit. I tinc llàstima. I tinc pena. Molta. Perque no sé amb quina universitat es trobaran les meves filles. I perque una societat progressa fent passos endavant i no endarrera. I en aquests moments veig una societat que no para de recular.

Si arribar a la Lluna va suposar fer un pas endavant per a la Humanitat, en aquests moments, els retalls i el nou model que estan construint és fer un pas enadarrera. Per a mi, totalment comparable una cosa a l'altra. Sens dubte.

Crisi? Una estafa!

Primer t'ho creus del tot. Penses que hem estirat més el braç que la màniga i, és clar, ara toca estrenyer el cinturó. Passen els mesos, escoltes les notícies, llegeixes articles, escoltes persones i veus que potser no és ben bé això.

I tornen a passar els mesos, i tornes a escoltar notícies, i tornes a mirar al teu voltant, i ja ho tens clar: NO ÉS UNA CRISI. AIXÒ ÉS UNA ESTAFA!

És una excusa perfecta per fer els rics més rics i els pobres més pobres. No hi ha ganes de solucionar res realment (tant se val el color que siguin els que en teoria ho han de solucionar). Amb mesures contradictòries, inverosímils, que ens deixen en el mateix lloc, i en molts casos, un pas enrera fins i tot. Sense ganes d'apretar a qui realment s'ha d'apretar. Per això torno a cridar que NO ÉS UNA CRISI. AIXÒ ÉS UNA ESTAFA!  Més clar, l'aigua.

FOTO: Sònia Perelló. A la Manifestació en favor de l'Ensenyament Públic de Qualitat (Primavera 2012)

HA, HA, HA!

Riure diuen que és una de les teràpies més bones que existeixen per a l'ésser humà. La filla de l'Eduad Punset, Elsa, experta en intel.ligència emocional, segur que trobaria mil i una formes d'argumentar-ho en el seu deliciós programa a TVE. I el riure pot ser de diferents intensitats, tonalitats i sentits. Per exemple, a mi un acudit poques vegades em fa riure sorollosament, a "carcajada limpia" que dirien, encara que el trobi boníssim. Els trobo enginyosos i graciosos però tant com per esclatar en riures, el cos no m'ho demana. Ara bé, situacions imprevistes que s'emboliquen i que donen un resultat sorprenent com ara una caiguda o un malentès sí que em fan explotar de riure i, de vegades, moltes últimament, plorar fins i tot de tant riure.

D'una manera o d'una altra, segur que aquí el Groucho Marx i el seu Camarote us provocarà aquesta cosa tant bona com és el riure. A mí, em fa sempre destornillar quan la veig. I alguna vegada, casi plorar i tot. Ha, ha, ha!

El Pare Noel i la meva filla

-Saps, què, mare, que m'he adonat que el Pare Noel que ve al cole és el professor de Llengua castellana, el Pablo!

-I com ho has descobert això, filla?

-Perquè el professor té el cabell llarg i així mig ondulat, com el Pare Noel. És que tenen el mateix cabell, mare!! Segur que li posen un producte que se li torna de color blanc al professor i ja està. I a més té la mateixa cara i tot. Després li posen una barba i es vesteix de Pare Noel i ja està.

-O sigui, que el Pare Noel no existeix, filla....? -pregunto jo que com a mare ja em veig a venir l''inminent arribada del final del misteri del Nadal de la meva filla gran i em disposo a ajudar-la a entrar en el món dels adults de la forma més natural possible-.

-Com que no!!! Què dius!! I tant que existeix el Pare Noel!!!

-???

-El que passa és que el del cole és el professor Pablo. No ho entens, mare?

-Ahhhhhhh......sí, és clar, filla, és clar....


No cal dir res més. Realment, si un vol creure una cosa cegament, la creu cegament. El Pare Noel existeix! Aviam fins quan...

Mortes les rates, benvinguda veïna!!

La meva veïna!! Aquella de la que parlo sovin per aquí, a la que li passen mil-i-una aventures i històries enrevesades....ha torna! Feia dies que no apareixa per aquí. Es veu que estava de viatge. Avui me l'he trobat a l'ascensor i hem estat una bona estona xerrant. M'ha explicat que se'n va anar per culpa dels seus somnis. Al contrari del que li passa en el seu dia a dia, que les coses dolentes li fugen i se n'oblida de seguida, en els somnis, només li venen al cap els dolents. No recorda els bons somnis, només se li queden enregistrats al cervell els malsons. I es desperta al matí amb allò al cap.

Fa uns dies tenia una gran preocupació, fet que li va provocar un dia un somni en que apareixien unes rates grosses, negres, amb cua llarga, fastigoses. Les rates estaven en un prestatge del supermercat, com si fossin un pot de tomàquet o un paquet de macarrons. I ella només podia comprar rates, no hi havia res més. Rates vives, que movien la cua, amb els ulls brillants i maliciosos que li miraven fixament a la cara. De sobte, apareixia una personeta allà, a la que la meva veïna estima amb tota la seva ànima, al costat d'aquelles bestiotes. I divendres justament algú li va dir unes paraules a la meva veïna que van ser el verí mortal per les rates i un suspir i tranquilitat per la seva preocupació. Mortes les rates, la meva veïna ha tornat a casa per dormir somniant dolces i boniques coses.

Transformació índia

He fet aquest vídeo, el meu petit homenatge a la culura i tradició de l'Índia, una terra que és impossible que et deixi indiferent si la trepitges i coneixes una mica.

L'olor de la Tardor

La tardor. Fulles caigudes, castanyes, rovellons, boscos verds i humits, colors marrons, ocres, grocs, vermellosos, etc...Olor a terra, a molsa, a humit. A la Cellera de Ter, un poble tocant a la Serra de les Guilleries, al costat d'Anglès, a 10 kilòmetres del Pantà de Susqueda i enclavat en un paratge natural, ens permet descobrir tresors de tardor com aquests.

Raconet del Bosc de La Cellera de Ter

Pujant del riu que passa pe La Cellera de Ter

Collita de castanyes

Bolet no comestible

Camagrocs

Trompetes de la mort

Rovellons

When you see a rainbow in the sky...

L'altre dia feia un dia plujós i gris, però mentres anava amb el cotxe amb la meva filla petita vaig alçar la vista i de sobte vaig veure uns colors al cel: un bonic arc de Sant Martí, com feia temps que no havia vist! L'hi assenyalava a la meva filla petita, que no n'havia vist mai cap en viu i en directe, però no hi havia manera que el veiés. "No el trobo, mare!" em deia desesperada mirant per la finestra del cotxe al cel.

Descobrir els colors d'un arc de Sant Martí de tardor, entre la grisor d'un cel de plom, no és gens fàcil. Hi ha vegades que costa més que unes altres, i n'hi ha que per molt que miris i miris, encara que el tinguis al teu davant mateix, no el veus. Per això fa molta il.lusió quan te n'adones que ets capaç de veure el color allà on, fins fa molt poc, hi havia foscor. 

Aprofitar-se de la manifestació de l'11-S

Vaig anar a la manifestació de l'11-S per la independència. Va ser molt emocionant, i inolvidable per tots els que vam poder viure-ho. Hi vaig anar lliurement, perquè em va sortir del cor i tenia ganes. Suposo que el fet que la convoqués una entitat ciutadana, i no un partit polític determinat, va influir indirectament en la meva decisió. Avui dia no em sento identificada amb cap partit polític, com molts i molts dels que estàvem allà. Vam ser un milió i mig, o dos milions, no sé, tant se val, erem molts i molts ciutadans, mobilitzats per una mateixa causa. Tot un mèrit, tenint en compte els temps individualistes que corren, on aixecar-se del sofà i sortir de casa costa tant.

I ara veig, decepcionada una vegada més pels representants polítics, com cadascun dels partits vol treure benefici propi a la manifestació: CiU adelanta les eleccions i les ven com un referèndum, per aprofitar-se del moment; els partits anti-CiU s'aprofiten per criticar CiU i despoticrar contra ella; el PP fa un pas més enrere en la seva política regressiva i ho aprofita per dividir encara més les persones. Aprofitar-se o treure'n profit, paraules bàsiques en el diccionari de la majoria de partits polítics (encara que sóni a tòpic o a crítica populista).

Mentrestant, el milió i mig-dos milions de ciutadans que vam anar a la manifestació ens ho mirem bocabadats. Senyors polítics: per què no expliquen bé com seria una Catalunya independent? Quins avantatges i quins desavantatges tindriem? Per què és bo pels ciutadans una Catalunya independent? Que ho expliquin amb rigor i seriositat, sense manipulació, tant als que vam anar a la manifestació, com als que no hi van anar i no creuen en la independència. I després, quan tothom estigui ben informat, votem. Però votem per si volem tirar endavant això SÍ o NO, i no pas per enfortir o afeblir uns determinats partits polítics. 

No ens facin perdre el temps, senyors polítics, amb tanta estratègia i manipulació, si us plau! 

ENGLISH VERSION:

I went to the demonstration of 11-S for independence. It was exciting and unforgettable for all who were able to live. I went freely, from the deep of my heart I felt I must gone. I guess the fact that convene a citizens' organization and not a political party determined indirectly influenced my decision. Today I do not feel identified with any political party, as many, many of those who were there. We were one and a half or two million, I do not know, it does not matter, we were many, many citizens mobilized for the same cause. A real merit, considering the individualistic running time, get up on the couch and so hard to leave home.

And now I see, once again, disappointed by politicians, as each party wants to take their own benefit at the demonstration: CiU advance the elections and sell them as a referendum to take advantage of the moment; anti-CiU parties take profit to criticize against CiU; and the PP is a step back in their regressive politics and insists on further divide people. Oh, my god, what a pity!: take advantage or benefit from it, basic words in the dictionary of political parties!

Meanwhile, the half-million and two million people who went to the demonstration look all of this stunned. I ask to the political lords: why would not count either as an independent Catalonia? What advantages and disadvantages which we would have? Why is this good for the citizens an independent Catalonia? Explain it thoroughly and responsibly, without manipulation, both those who went to the event, and those who were not there and do not believe in independence. And then when everyone is fully informed vote!!  Just vote YES or NO to an indepedent Catalonia, and not for strengthen or weaken certain political parties.

Do not make us waste time, gentlemen politicians, with so strategy and handling!          Listen to the citizens, once in your life, please!

Vídeo "Live is life"

"Live is life" és un recull d'instants, moments, experiències i situacions captades per la càmera de fotos durant aquest any 2012, que provoquen sensacions i sentiments... És la vida, per viure-la!

Magdalenes amb motllos de silicona

Hem dedicat una tarde de juliol a casa a fer magdalenes amb motllos de silicona, amb formes de cor i estrelles. Els motllos eren vistosos i divertits i les meves filles feia dies que m'ho demanaven insistenment.




El procés per fer aquestes particulars "madaglenes" (per dir-les d'alguna manera) també ha estat divertit. El resultat, però, tal com es pot observar a la fotografia del costat, no ha estat l'esperat. Però tant se val. A casa som molt "apañadetes" i arreglar aquesta massa resultant ha estat tot un repte per a nosaltres.

I és que en la cuina amb nens, jo penso que, com en moltes coses de la vida, no importa tant el resultat final com el camí que un segueix per arribar-hi. Sóna a excusa barata per justificar la poca traça que tinc en fer magdalenes, no? Però una mica de veritat també és...I tot i així encara ho hem pogut arreglar una mica utilitzant una safata daurada, una mica de sucre glass i confetis comestibles per guarnir-ho. Ah, i tot s'ha de dir, de gust, estaven bones. La materia prima era de qualitat, que consti. "La propera vegada" -els hi he dit, molt, però que molt convençuda a les meves filles-, segur que ens surt millor, nenes. Y a otra cosa, mariposa!

En bicicleta

Anar en bicicleta a l'estiu és tot un plaer. Per camins a la vora del riu, pels senders del bosc, pels carrers de la ciutat...Notar l'aire a la cara mentres vas pedalejant és una sensació inigualable, que et carrega les piles i et fa sentir que l'estiu és teu!

Emili Teixidor, un home sabi

L'escriptor Emili Teixidor, mort ahir, el vaig entrevistar fa una mica més d'un any. Em va fer anar a casa seva, a Sarrià, en plè boom de "Pa negre". Em sentia emocionada de poder entrevistar-lo, després d'haver-me'n fet "fan" en escoltar-lo als matins a Catalunya Ràdio, al programa de l'Antoni Bassas, on els seus comentaris desbordaven alhora una gran creativitat i també lògica.

Quan vaig sortir de casa seva em vaig sentir privilegiada per haver conversat durant una bona estona amb un home sabi, un pèl distant (potser per l'estrés del moment), molt directe i sincer. Em va dir quatre veritats sobre l'ensenyament i les escoles. Li vaig portar dos llibres de la Formiga Piga perquè me'ls dediqués per les meves filles, que avui guardo com un tresor, al costat de "Dídac, Berta, i la màquina de lligar boira", el regal que em van fer els meus professors en acabar l'EGB.

Fins a París i fins a la fi de l'univers

La meva filla petita em diu que m'estima moooooooolt: d'aquí a París!! A ella París li deu sonar molt llunyà. Amb raó, l'altre dia ens va dir que París està a la Xina! Quan diu això, la meva filla gran (dos anys i mig més), se la mira per sobre les espatlles com pensant "aquesta petitota no té ni idea de res" i em diu que ella sí que m'estima: d'aquí a la fi de l'univers! I a mi em provoquen un somriure de galta a galta i fan que me'n vagi a dormir més feliç que un anís.

I després penso: fins on estimo jo els meus pares? fins a París o fins al Pol Nord? fins a Saturn o fins a Plutó? fins a l'infinit i el més enllà? I aleshores aquella persona que em fa la punyeta dia si i dia també fins on l'estimo? D'aquí (Sant Feliu) a... Molins de Rei? a Sant Joan Despí? o sóc generosa i faig arribar-ho fins a El Prat?

Doncs no ho sé, no tinc ni idea, la veritat. Perquè no tinc un regle per mesurar el que estimo ni als meus pares ni a les meves filles ni als que estimo de veritat. Els estimo amb tota la plenitud de la paraula. Els estimo i punto pelota, que diria aquell!

M'enamoro

La primavera ha esclatat amb tota la seva força. No sé si és per això o per a què però jo noto que m'enamoro a tothora. M'enamoro de les persones que m'envolten, de les veus que m'agafen el telèfon, de les situacions que em carreguen les piles i que em donen pau, de les mirades intenses, de les paraules dolçes, de les olors suggerents, dels tactes segurs i suaus, m'enamoro! Però sobretot em tornen boja i em fan tremolar les cames i accelerar el cor, tots els paisatges bonics que veuen els meus ulls, totes les delicioses olors que emanen de les flors. i dels arbres, i dels jardins, m'enamoro...no hi puc fer més! M'enamoro d'aquests regals que neixen de la terra que trepitjo, senzills, petits, però tant plens de vida!  Benvinguda la primavera, i benvingut els enamoraments!

Retallem, retallem...i després què?

Ni els pantalons "de pitillo", ni els verds i els blaus llampants, ni les sandalies "romanes", res d'això. La moda més "fashion", el "no va más" a tot arreu és... el RETALL. Retallar es porta molt ara: està a tots els aparadors de totes les feines i llars!

Ens retallen el sou. Ens retallen el servei d'urgències del CAP. Ens retallen la sisena hora a les escoles públiques. Ens retallen els dies per any treballat quan t'acomiaden. Ens retallen el nombre de persones a operar en els hospitals públics. Ens retallen les beques per estudiar i per al menjador escolar. Ens retallen les hores de calefacció a l'oficina. Al meu poble retallen també el número de calçots que donen per persona a la calçotada popular i les bosses de xuxes als crios quan fan cucanyes.

Retallar, retallar i retallar.

I mentres anem retallant, anem reculant. Cada dia, un pas enrera. Caminem com els crancs. Els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, en aquest sentit, d'això ja no hi ha dubte. Els abusos cal aturar-los, això està clar, però de la resta, retallant és suficient? No caldria fer plantejaments a més llarg termini? Cal continuar amb aquesta societat basada en el totpoderós sistema financer, en l'especulació i en l'endeutament? No caldria una reestructuració de tot el sistema polític i administratiu (a casa nostra calen tantes diputacions, consells comarcals, senats, comunitats autònomes, mancomunitats, etc...?). 

En definitiva, servirà realment d'alguna cosa l'enorme esforç que estem fent els ciutadans d'aquest pais? 

RECORTEMOS, RECORTEMOS...Y DESPUÉS, ¿QUÈ?                                                                 Ni los pantalones "de pitillo", ni los verdes y los azules llamativos, ni las sandalias "romanas". No. La moda más "fashion", el "no va más" en todas partes es ... el RECORTE. Recortar se lleva mucho ahora: !Está en todos los escaparates de todos los trabajos y hogares!

Nos recortan el sueldo. Nos recortan el servicio de urgencias del CAP. Nosrecortan la sexta hora en las escuelas públicas. Nos recortan los días por año trabajado cuando te despiden. Nos recortan el número de personas a operar en los hospitales públicos. Nos recortan las becas para estudiar y para el comedorescolar. Nos recortan las horas de calefacción en la oficina. En mi pueblorecortan también el número de calçots que dan por persona a la calçotadapopular y las bolsas de chuches a los críos cuando hacen cucañas.

Recortar, recortar y recortar.

Y mientras vamos recortando, vamos retrocediendo. Cada día, un paso atrás. Caminamos como los cangrejos. Nuestros hijos vivirán peor que nosotros, en este sentido, de eso ya no hay duda. Los abusos hay que pararlos, eso está claro, pero del resto, ¿recortando es suficiente? No habría que hacer planteamientos a más largo plazo? Hay que seguir con esta sociedad basada en el todopoderoso sistema financiero, en la especulación y en el endeudamiento? ¿No sería necesaria una reestructuración de todo el sistemapolítico y administrativo (necesitamos tantas diputaciones, consejos comarcales, senados, comunidades autónomas, mancomunidades, etc ...?). En definitiva, ¿servirá realmente de alguna cosa el enorme esfuerzo que estamos haciendo los ciudadanos de este país?

Una miop a la piscina

Avui la meva veïna ha anat a nedar a la piscina i avui li ha tornat a passar el que sempre li passa quan hi entra: la inseguretat s'ha apoderat d'ella. El motiu és que és miop i s'ha de deixar les ulleres a la guixeta quan es canvia per nedar. "De sobte, tot es torna com si li haguessis posat l'efecte desenfoque gausiano del Photoshop", m'explica la pobra. Tot ho veu borrós, desenfocat, difuminat, enboirat... Quan està a l'aigua, això no li suposa massa problema, però a la que surt, o en el trajecte fins que hi entra, és com si estés en una pel.lícula on res va amb ella. No veu cap detall ni cap rostre definit del que l'envolta.


Fa un temps la veïna del primer, molt simpàtica sempre amb ella, li va deixar de parlar. Ni li preguntava pel temps quan pujaven a l'ascensor. Ella desconeixia el motiu d'aquell canvi sobtat de personalitat d'aquella senyora que sempre entrava a l'ascensor amb el cabell mullat i una bossa d'esport a l'esquena. Fins que un dia aquesta senyora li va preguntar: "Perdona, pero ¿tú no llevas lentillas en la piscina?" "No, no me van bien...¿por qué?" li va contestar la meva veïna.  I ara ja es saluden quan es troben al carril de ràpids, i és clar, a l'ascensor, tornen a parlar de si l'endemà farà calor o fred.


El "colmo dels colmos" va ser el dia que la meva veïna es notava amb molta energia i va voler acabar la sessió de natació amb unes piscines de papallona, l'estil més energètic de tots. Aquella força que li feia nedar una papallona a lo Mireia Belmonte va provocar que la part superior dreta del banyador se li baixés deixant al descobert el seu pectoral. La meva veïna, absorta com estava lluint el seu estil aquell dia que tenia l'ego pujat, ni es va adonar. I quan va sortir de l'aigua, va desfilar tota orgullosa amb el cap ben alt -i el pit ben descobert- per tota la piscina, veient com tots els socorristes, monitors, nedadors i famílies que omplien aquell dia la instal.lació, giraven el cap per mirar-li aquella part despullada del cos. I ella, tota cofoia, i veient-ho tot desenfocat, encara treia més pit, pensant que admiraven una esportista amb un estilàs.


Ara, quan neda papallona -i se sent amb energia- el primer que fa és posar-se la mà al pit, per assegurar-se que tot està al seu lloc. Continua, però, veient el món desenfocat quan va a nedar.

Després de l'hivern, la primavera

Els dies transcorren. Les setmanes van marxant una rera una altra. Després de la tardor, ha vingut l'hivern i, sense adonar-nos, treu el cap ja la primavera. I les ferides que deixen les absències injustes ja no fan tant de mal. Poc a poc un es va acostumant a fer camí sense aquella mirada, sense aquelles paraules, sense aquell somriure. La vida continua. 

Les agulles del rellotge no paren, però, per deixar-nos veure també, dia a dia, segon a segon, els petits progressos en les persones més joves que ens envolten, fets que ens aporten grans instants d'alegria: aprendre a llegir, saber fer un bon pastís, acabar uns estudis universitaris, dominar la tecnologia, poder nedar sense por, fer servir sostenidors, anar a viure sols, cantar en anglès, etc...grans fites que conformen el creixement personal. 

I encara que la que ha marxat no pugui veure tots aquests progressos, l'empremta que ha deixat en tots nosaltres continua intacta, perenne, inesborrable...per sempre més. 
Foto: La Jana saltant, platja d'El Miracle (Tarragona, 4 de març, 2012)

Llibert, el saxo i el jazz

That's Jazz. Sí. Això és Jazz. La meva veïna va anar ahir al vespre al seu primer concert de jazz de la seva vida. A la Nova Cova Jazz de Terrassa, ciutat bressol d'aquesta música al nostre pais. En entrar en aquest mític espai li va venir una flaire a Tete Montoliu, a piano, a fum, a negres tocant, a sotans foscos de Nova York, a pelis en blanc i negre...


A l'escenari, el piano de Manel Camp i el saxo (l'esplèndid saxo), de l'esplèndid Llibert Fortuny. Acostumada com està, la meva veïna, a escoltar les cançons que sónen a los 40 Principales, Kiss FM, Flash FM, Cadena 100, i la resta de la família d'emissores comercials, aquesta música li va semblar d'un altre planeta. La seva oïda i sensibilitat van necessitar uns minuts per adaptar-se a aquest sons i tempo diferent de l'habitual.


Però l'experiència li va semblar molt interessant. Se'n va anar a dormir la mar de contenta i feliç. M'ha dit que ha après que la música està feta de molts colors!! Ara ja sap qui és Duke Ellington. I sobretot, i per sempre més, ja sap com és la mirada directa d'aquest virtuós, apassionat i innovador del saxo, Llibert Fortuny. Una mirada que se li quedarà clavada a la retina forever!

ENGLISH VERSION
That's Jazz. Yes. This is Jazz. My neighbor went last night to his first jazz concert of his life. The New Jazz Cave, birthplace of this city's music in our country. When she enter into this mythical place he got a smell to Tete Montoliu, piano, smoke, black people playing music, dark basement in New York, black and white movies ...

On stage, the piano of Manel Camp and the saxophone (the splendid saxophone), of Llibert Fortuny. Used to listen commercial songs in commercial radios such as 40 Principales, Kiss FM, Flash FM, 100 Chain, and others, my neighnbour felt that music as it cames from another planet. His ear and sensibility needs a few minutes to adapt to this tempo and sounds, so different as usual.

But the experience was very interesting. He went to sleep very happy. He told me he learned that music is made of many colors! Now she knows who is Duke Ellington. And above all, and forever, she knows how is the direct look of this virtuoso, passionate and innovative sax, Llibert Fortuny. A look that she will be stuck forever in the retina!

10 usos de #Pinterest para promocionar tu negocio

Pinterest, la nova xarxa social que està fent furor als Estats Units. A Espanya encara no ha arribat del tot. El 80% dels usuaris són dones. Molt bonica quan a disseny, la seva gràcia, al meu entendre, és que és molt visual.10 usos de #Pinterest para promocionar tu negocio

Fotografiant el cel estrellat

Fotografiar les estrelles no és una tasca gens fàcil. El fotògraf Ben Canales ha guanyat un dels premis de World Press Photo amb una instantània preciosa, capturada després d'un llarg procés, que queda resumit en aquest també preciós vídeo "Crater Lake Under the Stars": tot un homenatge a la bellesa de la naturalesa.

'Tot està per fer i tot és possible', el millor vers català

'Tot està per fer i tot és possible', el millor vers català

Pastes per regalar

Quan la meva filla gran va celebrar el seu darrer aniversari, el març  passat, vam fer pastes de té a casa per regalar als companys de classe. En vam fer 75. De tres en tres, les vam colocar en una bosseta transparent, i la meva filla les va etiquetar a mà perquè cada nen tingués la seva bosseta personalitzada.

Afònica, i envoltada de misteris de Nadal?

La vida està plena de contradiccions i casualitats que la fan misteriosa i màgica. Aquests dies de Nadal ho estic comprovant. Resulta que degut al fort constipat que estic passant, m'he quedat afònica perduda, com feia molts i molts anys que no em passava. Quan em llevo al matí em surt una veueta aguda, de Barrufeta, i a mida que va passant el dia es va apagant aquell rajolí fins al punt que al vespre ja no surt res de res. Per a una persona a la que sempre li agrada dir la seva, mostrar el seu punt de vista, i a la que li agrada comunicar-se, com és el meu cas, això és el més gran dels càstics.                                                                          

A sobre aquests dies estic al poble natal, un d'aquells pobles tant petits i monos, que quan vas pel carrer tothom et diu "bon dia tinguis"i és clar, tu has de respondre igual, i que quan vas a comprar el pa et pregunten "què tal? com estan les nenes?" "estaràs molts dies per aquí?". Així que aquests dies estic patint de debó: he de fer mímica, o no anar pel carrer ni anar a comprar el pà o amagar-me per les cantonades per no trobar-me ningú.

Doncs ja és prou llastimosa aquesta situacióque a sobre avui he anat al metge del poble del costat perquè em visités, i vam i em toca el metge més xerraire, més professional i més amable desl que m'han visita mai!! No ha parat de xerrar i preguntar-me coses en la visita al CAP més llarga que m'han fet mai!! M'ha explicat fil per randa els símptomes que tinc, el que ha anotat al seu informe mèdic, la composició dels medicaments que m'ha receptat...i jo allà, mossegant-me la llengua perquè no sortís la Barrufeta que porto a dins aquests dies. El pobre home, allà, esperant que jo li continués la conversa i les bromes, i jo, més muda que Harpo Marx, i  amb una pena molt gran dins meu!!

Però el misteri i la màgia no s'acaba aquí. Nooooo. No us pensessiu  pas, no. Per a més INRI, resulta que fa justament dos dies que se m'ha espatllat el telèfon mòbil d'una forma una mica estranya, diguem-ne: em poden trucar, però jo no puc trucar a ningú!!!

Així que jo no sé si això és la màgia del Nadal o que senzillament els Reis Mags d'Orient m'han posat aquesta penitència durant uns dies per no haver de portar-me el carbó que tenien pensat...

A la jota, jota!!

La jota catalana, com Teruel, existe!! I sinó que li diguin a la gent de l'Ebre!! I més amunt i tot, als pobles del Priorat, com el meu, Els Guiamets, sense anar més lluny, se n'hi poden trobar. Hi ha persones i entitats que fa temps que estan intentant recuperar-les perquè formen part de la història de molts pobles, i són d'una gran riquesa cultural.

Tot això ve al cas perquè a la cosina de la meva veïna li han ensenyat fa poc a cantar-les, i també a escriure-les, allà baix, als pobles del Delta. Oco!!! Que tot té el seu què. No us pensessiu pas que una jota s'escriu de qualsevol manera. Nooooo. I ara!! Cal seguir unes normes bàsiques perquè sigui considerada una jota com a tal. I és que la gent de l'Ebre són molt eixerits, ells, i tenen molta gràcia i salero per fer aquestes tonades i sobretot aquestes lletres tant enginyoses alhora que divertides i intel.ligents.

Els Nadals passats vaig anar a un concert del grup "Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries", a Batea (Terra Alta) i vaig disfrutar de "lo lindo", que dirien aquests mateixos xics (ells tenen claríssim que no hi ha un català únic, que tothom a casa seva parla com vol, i que el folclore local és cultura que cal recuperar i respectar). Us els recomano. Fan concerts per tot Catalunya. Perquè a més, la veritat sigui dita, és que si una cosa tenen les jotes, és que encomanen alegria i bones vibracions. Surts content de l'espectacle com una mala cosa. I això, en los temps que corren, és una meravella!!  De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo....

VERSIÓN CASTELLNA: A LA JOTA, JOTA!!                                                                                                                                 La jota catalana, como Teruel, existe! Y sinó que se lo digan a la gente del Ebro! Y más arriba aún, en los pueblos del Priorat, como  el mío, Els Guiamets, sin ir más lejos, se pueden encontrar. Hay personas y entidades que hace tiempo que están intentando recuperarlas porque forman parte de la historia de muchos pueblos,y son de una gran riqueza cultural.Todo esto viene a cuento porque a la prima de mi vecina le han enseñado recientemente a cantar jotas, y también a escribirlas, allá abajo, en los pueblos del Delta. Oco! Que todo tiene su qué. No os penseis que una jota se escribe de cualquier manera. Nooooo.  Qué vaaa! Hay que seguir unas normas básicas para que sea considerada una jota como tal. Y es que la gente del Ebro son muy avispados, ellos, y tienen mucha gracia y salero para hacer estas tonadas, y sobretodo estas letras tan ingeniosas a la vez que divertidas e inteligentes.
Los Navidades pasadas fui a un concierto del grupo "Quico el Celio, el Noi y el Mut de Ferreries", en Batea (Terra Alta) y disfruté de "lo lindo", que dirían los mismos componentes del grupo (ellos tienen clarísimo que no hay un catalán único, que todos en casa hablamos como queremos, y que el folclore local es cultura que hay que recuperar y respetar). Os los recomiendo. Hacen conciertos por toda Cataluña. Porque además, la verdad sea dicha, es que si algo tienen las jotas, es que contagian alegría y buenas vibraciones. Y sales más contento que unas castañuelas del espectáculo. Y esto, en los tiempos que corren, es una maravilla! "De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, a Roquetes baixo ...."

SI VOLEU CANTAR UNA JOTA

De Roquetes vinc,

de Roquetes vinc,

de Roquetes baixo.

Agulles de cap,

agulles de cap,

agulles de ganxo.

Si voleu cantar una jota

ho heu de fer ben afinats,

heu de tindre molta gràcia

i fer uns versos ben rimats.

I si no sabeu com fer-ho

jo vos en cantaré a grapats.

La jota ve de València,

segons la història diria.

Per Aragó i per Mallorca

molta gent la cantaria.

Però a les Terres de l'Ebre

li vam donar l'alegria.

A la jota, jota del ganxo del llum

que si no t'apartes te'l tiro damunt.

De les allabances i dels malparlats

i dels maltequiero que Déu mos ne guard.

Mos diuen la gent de fora

que no parlem massa clar,

perquè aquí diem 'faena',

'anem-mô'n', 'fato' i 'xalar'.

I jo sempre los contesto

que també això és català.

Quan uns o altres parlem,

tothom, que vol, se n'entera.

I si uns li diuen 'escombra'

natros li diem 'granera'.

Que cada u a cada casa

parla a la seua manera.

-Alça l'aleta polleta.

-No em picaràs pollastret,

que la senyora Pepeta

se casarà en Joanet.

Se casarà en Joanet.

Se casarà en Joanet.

-Alça l'aleta polleta.

-No em picaràs pollastret.

Vos canto la despedida,

perquè natros mos n'anem.

Si no sabeu a on trobar-mos,

no ho dubtésseu ni un moment:

collint olivetes fargues

a la muntanya(1) estarem.

I a tots los que mos escolten

los desitgem lo millor:

que es queden ben plens d'amor

i lliures de malalties.

Som Quico, Jaume i el Noi,

i el Mut de les Ferreries.

Ai quin sol, quin sol, ai quin sol saleró.

Ai com ballaríem si hi hagués guitarró.

Quan te casaràs sabràs lo que és bo.

Si al casar ho encertes, ja tins feta la sort.

De Roquetes vinc,

de Roquetes vinc,

de Roquetes baixo.

Agulles de cap,

agulles de cap,

agulles de ganxo.